ARTICLES D'OPINIÓ

Del Silenci Administratiu al Silenci Sepulcral (I).

El silenci administratiu, va néixer com una garantia de drets per al ciutadà; la frase “la mera negligència de l’Administració en respondre o resoldre no ha de constituir una barrera per a l’exercici dels drets dels administrats” és un clàssic.

Observeu que “la mera negligència” en qüestió, ja s’admet com cosa sabuda, habitual i freqüent; en conseqüència, com que el legislador es veu impotent per aconseguir una actuació que respongui a les necessitats del ciutadà i com que els ciutadans s’han revelat cada vegada més respondons, es va inventar la ficció del silenci administratiu que, si més no, no congela per sempre els drets dels particulars i els permet continuar la defensa del que pensen que són els seus interessos legítims.

Aquesta defensa, però, és una altra ficció si la continuació de l’acció ciutadana ha de seguir la via contenciosa; ficar-se en plets no és la desiderata de ningú que no estigui fortament desequilibrat; desnivella els nervis i les economies.

Tot això ja constitueix una summa de ficcions que comporta l’entrada en escena dels experts per esbrinar si aquell silenci és positiu o negatiu, és a dir, si el fet que l’Administració no contesti vol dir que sí o que no al que s’ha demanat. I com que els experts també han de menjar cada dia, la seva participació també val diners.

I com que les administracions ja s’han acostumat als revolcons que els solen donar els jutges i tribunals, admeten com normal que si causen algun perjudici ja l’indemnitzaran, tard, malament i amb diners públics, o sigui, del contribuent, de tots.

Fins aquí, la cosa ja resulta absolutament corrent.

I deu ser per això que ara ja hem passat del silenci administratiu al silenci sepulcral. Calla i aguanta, sembla que pensin; no perdem el temps contestant ni peticions, ni al·legacions ni recursos.

I hom es demana per què serveixen les administracions, duplicades i centuplicades, alguns servidors públics dil·ligents, que sota les ordres dels representants polítics, es juguen el lloc de treball, com s’encarreguen recordar-los, i uns altres que s’apunten al carro i perden de vista l’objectiu: l’interès general.

Fins i tot algun cuiner mediàtic no s’ha pogut estar i han dit la seva.

Ara ens trobem a l’epoca del silenci sepulcral i, potser, esperen que els ciutadans s’hi acoplin. La darrera mostra és la notícia facilitada pels mitjans de comunicació: enguany no hi haurà debat sobre l’estat de la nació (quina?).

Camp (i qui pugui)

20 de juny de 2012